Feia temps que esperàvem el dia d'ahir. Per ser precisos, quatre anys, com bromejava un amic meu. Certament, de #29F no se'n té sempre. Era un bon dia per exhibir unió popular en defensa dels aspectes clau del país i recordar als polítics que rondem per aquí, encara que no ens necessitin fins a les properes eleccions. Que, si ens ho proposem, podem protagonitzar manifestacions multitudinàries sense silenciador possible. I que, si uns quants de nosaltres perdem raonablement els estreps, els Mossos no podran protegir-los enfront del perill.
Abans-d'ahir, mentre preparava a contrarellotge aquesta mena d'incitació argumentada a la vaga (ja és, per cert, el cinquè article més llegit de tot el bloc), vaig tenir dificultats per identificar l'origen de la convocatòria. La Plataforma Unitària per a la Defensa de la Universitat Pública l'ha encapçalada, però la seva exposició de motius queda poc explicitada si la comparem amb els manifestos habituals, en què se'ns enumeren tot un seguit de raons ordenades en un document de fàcil accés. La PUDUC feia una breu anàlisi de la situació precària a la universitat, però no acabava d'aprofundir en els punts concrets que ens conduïen a la vaga. Pel que fa al recorregut, la informació era encara més escassa i, de fet, no el vaig trobar publicat enlloc.
Quan vaig arribar a la Plaça Universitat, ràpidament se'm confirmà la sensació d'incertesa: ningú del meu entorn sabia res del trajecte -"suposo que com l'altra vegada: agafarem les Rambles i passarem per Sant Jaume"- ni acabava de perfilar del tot els motius de la vaga. "Doncs seran els de sempre; per desgràcia, res ha canviat des de l'última convocatòria". És ben cert, que els mals de l'ensenyament públic persisteixen des de fa mesos, però hagués agraït que es recopilessin de nou per refrescar la memòria de tots plegats: és essencial que sapiguem fil per randa per què protestem, sense idees enterbolides per l'ofuscació dels temps que corren. Vaig escriure aquí els motius pels que em concentraria, però em vaig guiar per la intuïció pròpia, tot esperant que s'aproximessin als dels organitzadors. També és possible que no fos prou hàbil per trobar la informació, però, si una persona que es mou contínuament per la xarxa hi troba dificultats, és ben probable que les coses no estiguin prou clares.
 |
| Instantània de la Borsa de Barcelona, salvaguardada pels Mossos. |
De nou a Plaça Universitat, l'ambient de protesta semblava força apaivagat, tot i que restaven focus de "resistència", com sospito que els agrada ser anomenats. Ja s'havia ocupat el rectorat i s'ensumaven prolegòmens d'esbatussada. És una sensació difícil de transmetre, però la podríem definir a partir de les corredisses, de l'excitació momentània de la gent i dels missatges resolutius de WhatsApp. I sí, certament, en poca estona van aparèixer papereres incendiades, contenidors abocats i algun cotxe cremat. Una vegada més, l'actuació d'una minoria havia aconseguit compartir titular amb la munió de ciutadans que s'havien manifestat pacíficament. S'havia embrutat l'objectiu de la convocatòria -encara que una mica difós en les reivindicacions concretes, és clar que pretenia exigir un ensenyament públic i de qualitat-, per bé que fins i tot TV3 va reconèixer els disturbis com a puntuals i aïllats (encara gràcies).
No m'agrada la violència: la trobo fora de lloc en concentracions plantejades des del pacifisme i la voluntat de fer-se sentir democràticament. És ben cert que la situació actual ve generada per la violència institucional i que d'aquesta pràcticament cap mitjà n'ha malparlat. Sé que les borses, generant un moviment excessiu del diner imaginari per mitjà de l'especulació, han provocat una tremenda confusió en l'economia i han contribuït a ensorrar-la i, com que paguem justos per pecadors, els ciutadans hem acabat carregant amb les despeses dels altres. Tot això és ben cert. No obstant, la manifestació d'ahir no volia replicar-ho amb violència -violència sobre violència, en definitiva-; de fet, ni tan sols s'hauria d'haverembolicat en qüestions de borsa quan parlàvem d'ensenyament.
En qualsevol cas, reconec que les últimes grans revolucions amb esperança de canvi viscudes arreu del món han sorgit de l'enfrontament directe, d'una certa reacció violenta, pel que no censuraré així com així els qui creuen en la lluita física com a solució als nostres mals. Això sí, coincidirem que la manifestació es plantejava en un context plenament pacífic i que, en conseqüència, ahir no era el dia per encendre foguerades. Això sí, els opinadors que tant han aplaudit revoltes a l'estranger ja saben que allà també s'hi van cremar contenidors com aquí critiquen? Ho dic per la hipocresia del doble tracte: allà herois, aquí criminals. No defenso la violència, però agrairia una anàlisi equitativa i coherent als mitjans de comunicació, perquè a casa nostra també hi ha un munt de coses que exigeixen una revolució a crits; altra cosa és que la majoria no ens hi atrevim amb segons quins mètodes.
Em sap greu, també, que els alumnes que així ho desitgin tinguin dificultats per accedir a les aules. Xoca bastant que els qui s'omplen la boca de llibertats i democràcia no donin a cada individu la plena capacitat de decisió. Entenc que la temptació de bloquejar-ho tot pot distreure el personal, però se'ns suposa prou madurs com per esquivar imposicions d'aquesta mena.
 |
| Tot i que al principi semblava que els mitjans reconeixien el pacifisme de la protesta, a mesura que han passat les hores la manifestació ha passat a un segon pla. |
Comptar els manifestants per desenes de miler en una concentració lleugerament tèrbola és un èxit rotund. Catalunya i d'altres indrets de l'Estat han tornat a expressar una tremenda preocupació pel sistema de benestar públic. S'han comès errors, al meu parer, i he mirat d'exposar-los en aquesta entrada. És un article delicat, perquè si s'hagués de matisar cada opinió ens hi podríem passar hores, però la idea interior és que, si som capaços de definir les inconcrecions i aillar el vandalisme, les nostres reivindicacions seran escoltades arreu. Ara bé, per més que ens manifestem, la situació difícilment canviarà, i això convé tenir-ho també present. Si rebutgem la via violenta -i sembla que la majoria hi coincideix-, ens toca acceptar que no provocarem canvis radicals. En la democràcia actual, la nostra única veu està a les urnes. Per tant, sí, d'acord: sortim al carrer i demostrem que el nostre poble és ben viu. Necessitem fer-nos sentir perquè la casta política noti una mínima pressió. Però, quan arribin les eleccions, no ensopeguem amb la mateixa pedra. L'única forma no violenta de revertir la nostra tendència a la insignificança és apartant del poder els qui ens estan conduint. Descartem CiU, doncs, per condemnar-nos a la reducció de la qualitat de vida, però no caiguem en la trampa del bipartidisme polític a Catalunya: els altres, els del PSC, són els qui la van provocar. No siguem rucs.
PS: Hem superat ja les 20.000 visites, i em faria molta il·lusió que us animeu a seguir el bloc per seguir-li donant vida! És ben senzill: aneu a la columna dreta i o bé entreu amb un perfil de Google o bé hi deixeu el vostre mail per rebre les entrades. Si, a més, en feu difusió amb aquelles amistats a qui els pugui interessar, encara millor! Hem de procurar estendre informació del que està passant sempre que no estigui manipulada.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
| Tweet |
| Tweet |
m'agrada bastant com tractes el tema de la vaga i de la lluita violenta!
ResponEliminaGràcies, Sergi! És un tema delicat, així que m'alegro que coincideixis força!
ResponEliminaHola
ResponEliminaNomés escric per a dir que si no has trobat la informació de la PUDUP publicada és perquè segons quines accions (com la d'ocupar el rectorat) que no poden fer-se públiques si es vol fer amb èxit- no cal dir-li al rector que li ocuparàs el rectorat com a mesura de pressió per les retallades, la U2015 o l'increment de taxes explícites i encobertes. Que no consti en actes no implica que les persones integrants del moviment estudiantil no ho sàpiguen, ja que a totes les assemblees d'universitat es va parlar del recorregut i accions, van ser aprovades per les assemblees i pròpiament debatudes.
A aquest fet cal sumar-hi que la manifestació va ser molt més massiva del que les assemblees i PUDUP va preveure i que col·lectius externs a l'Ensenyament i la Universitat van participar, alguns d'aquests amb accions individuals que cal desvincular de a proposta que dic que es va debatre. La resposta violenta és a títol individual, tot i que crec que és una reacció que un sistema capitalita de violència encoberta genera per si mateix (la violència no la generen ni la PUDUP ni les assemblees).
Crec que si la majoria de persones a la vaga no sabia quin era el recorregut és perquè no hi ha una consciència generalitzada de participar en la organització del moviment, i amb això vull dir que es parla molt i es fa molt poc.
De totes maneres, s'han fet moltes propostes sòlies i racionals al llarg de tots aquests dies d'ocupació, de cara a delimitar els continguts de reclamacions i arribar a tots en un únic espai sense necessitat de convocat les plataformes o assemblees (que requereix temps). Així doncs, animo a tota la comunitat a participar activament en la vida universitària ara que està a peu de carrer el conflicte social del país i fem entre tots una valoració crítica i constructiva de:
1. la vaga
2. la manifestació
3. l'ocupació
4. el compromís que tenim com a membres del col·lectiu universitari (com unir les lluites, les reclamacions, l'organització i el calendari).
A tot això, felicitats per la teva ressenya del dia 29F i l'ampli ressò que ha tingut :)
Espero que la teva visió sigui materialitzada en la vida real i no només en l'espai virtual, ja que sembla que és secundada per molta gent.
Perdó per la meva dislèxia
ResponEliminaBenvolgut anònim, comprenc que algunes accions no es poden escampar als quatre vents perquè perdrien l’efectivitat. Si la manifestació va ser més massiva del previst, fantàstic! Celebro que la resposta violenta quedi aïllada, encara que coincideixo que en molts casos és la pròpia violència institucional que l’ha generada.
ResponEliminaTens raó també amb què manca consciència generalitzada de participar en l’organització del moviment, i és que implicar-se sempre és un pas difícil de donar. Tenim una colla minoritària de gent que munta les coses i una massa més notable que les segueix. Jo, que em reconec poc emprenedor en aquest sentit, miro de fer de vincle entre tots dos grups, perquè si t’hi pares a pensar de vegades falta espai de comunicació (els mitjans, sense anar més lluny, no serveixen per a aquests fins). Tampoc penso que sigui dolent que cadascú miri d’aportar als moviments allò que millor se li dóna, tot i que a l’organització sempre s’hi fa més feina.
És important, com ja apuntes, ser crítics per no deixar de millorar: el sistema que ens escanya ja està ben muntat, mentre que el dels escanyats encara està a mitges.
Sí que procuro ser coherent amb el que escric i amb el que faig. En els temps que corren, tenim una responsabilitat molt gran d’explicar als del nostre entorn el que passa, perquè tots en siguem ben conscients i no tornem a caure en els errors de sempre. No sé a què et refereixes amb això de la dislèxia: el teu és dels millors comentaris que recordo en aquest bloc. Gràcies!
vitor mhe fet un blog aver k te parece. posteame xdd jejej
ResponElimina