M'agrada la sèrie 'Mestres', endegada recentment a TV3. L'emeten els dimarts a la nit, després de la necessària dosi d'"APM?", que ens ajuda a riure d'allò que més aviat ens hauria de fer plorar, com una mena de teràpia per sanejar el desencís amb la societat. Apareix en un moment delicat, en què els professors i professores veuen novament rebaixades les seves retribucions i l'escola pública pateix una disminució dels recursos. Si bé la sèrie manca de profunditat analítica en certs moments, fa dues setmanes hi vaig discernir apunts dignes de menció, espurnes d'esperança per un sistema educatiu més profitós per als estudiants. També és cert que el programa dóna veu als bons professors, aquells que miren d'iniciar els alumnes en l'interès per aprendre a través de l'enginy i d'una seriosa reflexió pedagògica, pel que seria erroni generalitzar la passió d'aquests mestres a tot el col·lectiu, però el petit tastet de TV3 és una bona prova que no està tot perdut.
El nostre sistema educatiu es dedica a esgotar els alumnes excel·lents per mitjà de la repetició constant dels continguts fins a desmotivar-los per complet, sense que això beneficiï els qui obtenen mals resultats, que habitualment no aconsegueixen reenganxar-se. Costa de creure, doncs, que la situació pugui empitjorar, encara que els tribunals espanyols estan fent mèrits amb l'atemptat contra la immersió lingüística en català (no combatut pel govern de CiU, com ja vam explicar aquí). Si se n'acaben sortint, batran rècords, amb una escola catalana enfonsada en la mediocritat i incapaç d'adaptar-se a la contemporaneïtat. Avui, però, m'agradaria valorar alguns aspectes del 'Mestres' de fa dos dimarts que em van cridar positivament l'atenció:
Ens trobem en un moment en què l'existència de les anomenades intel·ligències múltiples ja gaudeix d'una certa acceptació entre la comunitat científica, però el nostre model educatiu les ignora per complet. D'una banda, esgota la paciència dels qui van sobrats amb el plantejament actual i queden desaprofitats; de l'altra, escapça les possibilitats dels qui amb un enfocament més plural potenciarien les seves aptituds. Les classes són avorrides com sempre, però ara tenim la certesa que podrien entretenir molt més. Gaudim de noves tecnologies, que poden dotar les lliçons d'una interactivitat inèdita. No parlo de donar als nens un ordinador portàtil i apa! que facin les activitats de sempre. Cal anar més enllà: revolucionar el sistema educatiu. Entretenir els alumnes és engrescar-los amb el que fan, fer-los despertar el neguit per conèixer. Es pot fer ciència més enllà de llegir un llibre de text i seria bo que els centres treballessin per donar sortida a les capacitats concretes de cada nen. Podem incentivar la creativitat des de l'escola sense que representi cap pèrdua de temps. Com bé diu el senyor Mas cada cop que anuncia noves retallades, només ens en sortirem amb imaginació, reinventant-nos. Té part de raó: la millor manera d'abandonar aquest malson és donant un pas de valent cap a la contemporaneïtat, si bé la neteja de l'abús polític serà indispensable. En qualsevol cas, no podem demanar al jovent que hi posi imaginació si durant la seva etapa formativa no gaudeix d'eines que la hi estimulin.
La sèrie 'Mestres' posa al nostre abast idees renovadores de l'ensenyament català. Ningú dubta que els professionals que hi apareixen són els bons, els qui s'hi dediquen amb cos i ànima, i que seria il·lusori atribuir la seva empenta a tot el gremi, però, més enllà que siguin més o menys, es posa de manifest que ens resten mestres amb energia per encapçalar una revolució del sistema educatiu a l'alçada dels temps que corren. Disposem d'un munt d'eines tecnològiques: aprofitem-les per captivar l'alumne. Estem més convençuts que mai que la intel·ligència es diversifica en la lingüística, la lògico-matemàtica, la musical, l'espacial, la corporal, etc.: muntem un sistema capaç d'atendre tota mena d'alumnes, que no els descarti perquè no se'n surten amb les matemàtiques, sinó que miri de reforçar-los mínimament en aquests aspectes i potenciï aquells en què destaqui més. De la mateixa manera, no imposem llistons als que excel·leixin en qualsevol àmbit: no hi ha cop més dràstic que frenar projeccions prometedores si no és amb una raó de pes.
És profitós que els mestres interessats expliquin les seves propostes pedagògiques: en la majoria de casos, s'acosten més a la realitat actual que el sistema educatiu vigent. Ara bé, aquesta colla de docents -i tots els que s'hi vulguin afegir- farien bé de trobar-se i discutir plegats el futur de l'escola amb aquells pares, mares i alumnes que també s'hi vulguin implicar. M'imagino que ja deuen fer reunions d'aquestes, però parlo de presentar a la societat un nou model educatiu per al segle XXI, l'era de les grans tecnologies, les intel·ligències múltiples, la humanització de la ciència -en el sentit que molts divulgadors miren de trencar barreres tècniques- i la necessitat que les ments brillants deixin fluir tot el seu enginy sense limitacions per evolucionar encara més. Així, el dia que governi un equip dialogant podran plantejar-li la necessària reinvenció d'un sistema educatiu caigut en l'anacronisme i, llevat d'excepcions, incapaç de respondre a les demandes del nou segle.
Aquest és el capítol a què faig referència:
El nostre sistema educatiu es dedica a esgotar els alumnes excel·lents per mitjà de la repetició constant dels continguts fins a desmotivar-los per complet, sense que això beneficiï els qui obtenen mals resultats, que habitualment no aconsegueixen reenganxar-se. Costa de creure, doncs, que la situació pugui empitjorar, encara que els tribunals espanyols estan fent mèrits amb l'atemptat contra la immersió lingüística en català (no combatut pel govern de CiU, com ja vam explicar aquí). Si se n'acaben sortint, batran rècords, amb una escola catalana enfonsada en la mediocritat i incapaç d'adaptar-se a la contemporaneïtat. Avui, però, m'agradaria valorar alguns aspectes del 'Mestres' de fa dos dimarts que em van cridar positivament l'atenció:
- L'escola Claret duu a terme des de fa gairebé deu anys una avaluació del professorat per part dels alumnes i la comunitat de pares. Cal abandonar la figura del mestre intocable i convertir-la en un ésser humà capaç de progressar any rere any, tot aprenent dels errors propis i de les propostes honestes dels alumnes -no crec que n'haguem de dubtar, en general-. No es tracta de cap inspecció autoritària d'un enviat de l'Administració o del propi director. En aquest cas, el director sols analitza els qüestionaris i els comenta individualment al professorat, amb el propòsit de millorar la qualitat de l'ensenyament ofert al centre i no pas de refermar la seva superioritat jeràrquica. De fet, les famílies també responen una enquesta sobre el director, esquivant així la contradicció moral del "jo t'analitzo, però tu em deixes en pau". Només des de la col·laboració alumnes-professors-famílies és possible l'avenç, independentment del sistema educatiu emprat.
- El professor Jaume Centelles, parlant del sistema educatiu nord-americà, comentà que les aules de les escoles sempre són obertes. D'aquesta manera, els mestres poden contactar amb el plantejament dels seus companys -i no sols verbalment, que sempre dóna una visió superficial i difusa, sinó en ple exercici de la docència- per construir des de la diversitat una proposta pedagògica engrescadora tant per als alumnes com per al mestre. A cap docent l'ha d'avergonyir la presència d'un company i, si això passa, és que treballa malament. Aquesta proposta combina exigència -el mestre observat mirarà de treure el millor de si mateix- i millora constant de la qualitat docent -l'observació d'altres classes amplia perspectives-. Així doncs, la seva aplicació resultaria afavoridora i, a més, contribuiria a la necessària normalització de l'ensenyament a casa nostra: en ple segle XXI, les aules no poden acollir sessions d'entrada restringida, com si el mestre no hagués de retre comptes a ningú.
- La nota en majúscules del programa: el plantejament pedagògic de l'escola "El roure gros". Renega dels exàmens i basa l'avaluació en l'estudi individualitzat del procés d'aprenentatge de cada alumne. No treballa amb llibres, sinó que posa a disposició dels nens tot un seguit de capses amb material que els ha d'orientar en el seu propi redescobriment de les coses. Existeixen un munt de petits experiments que permeten als nens intuir per si mateixos les lleis de Newton o l'existència de pols magnètics. És un error del nostre sistema donar-ho tot mastegat, imprès en llibres inexpressius, allunyant els estudiants de la vertadera essència del coneixement: la necessitat de fer-se preguntes inspirats per la curiositat d'entendre allò que passa al nostre entorn. Amb la proposta d'escoles com "El roure gros", s'aconsegueix no sols una assimilació intel·lectual més profunda dels continguts curriculars sinó una formació vital que els guiarà al llarg del seu trajecte acadèmic i professional: la metodologia amb què correspon fer recerca i la il·lusió amb què s'ha d'encarar qualsevol repte.
- Una de les sentències més contundents sobre l'actual sistema educatiu. L'havia sentida temps enrere, però no la recordava. Jaume Cela apuntà que, probablement, Mozart hauria fracassat en l'ensenyament actual. Té raó: la música és una branca maltractada a dia d'avui. Qui vol aprendre'n ha de fer-ho fora de l'escola, perquè es considera que no té efectes més que en els qui hi senten atracció. El mateix passa amb d'altres formes d'expressió artística o cultural, com el dibuix o el teatre. El nostre sistema educatiu refusa automàticament qualsevol mena de creativitat.
Ens trobem en un moment en què l'existència de les anomenades intel·ligències múltiples ja gaudeix d'una certa acceptació entre la comunitat científica, però el nostre model educatiu les ignora per complet. D'una banda, esgota la paciència dels qui van sobrats amb el plantejament actual i queden desaprofitats; de l'altra, escapça les possibilitats dels qui amb un enfocament més plural potenciarien les seves aptituds. Les classes són avorrides com sempre, però ara tenim la certesa que podrien entretenir molt més. Gaudim de noves tecnologies, que poden dotar les lliçons d'una interactivitat inèdita. No parlo de donar als nens un ordinador portàtil i apa! que facin les activitats de sempre. Cal anar més enllà: revolucionar el sistema educatiu. Entretenir els alumnes és engrescar-los amb el que fan, fer-los despertar el neguit per conèixer. Es pot fer ciència més enllà de llegir un llibre de text i seria bo que els centres treballessin per donar sortida a les capacitats concretes de cada nen. Podem incentivar la creativitat des de l'escola sense que representi cap pèrdua de temps. Com bé diu el senyor Mas cada cop que anuncia noves retallades, només ens en sortirem amb imaginació, reinventant-nos. Té part de raó: la millor manera d'abandonar aquest malson és donant un pas de valent cap a la contemporaneïtat, si bé la neteja de l'abús polític serà indispensable. En qualsevol cas, no podem demanar al jovent que hi posi imaginació si durant la seva etapa formativa no gaudeix d'eines que la hi estimulin.
La sèrie 'Mestres' posa al nostre abast idees renovadores de l'ensenyament català. Ningú dubta que els professionals que hi apareixen són els bons, els qui s'hi dediquen amb cos i ànima, i que seria il·lusori atribuir la seva empenta a tot el gremi, però, més enllà que siguin més o menys, es posa de manifest que ens resten mestres amb energia per encapçalar una revolució del sistema educatiu a l'alçada dels temps que corren. Disposem d'un munt d'eines tecnològiques: aprofitem-les per captivar l'alumne. Estem més convençuts que mai que la intel·ligència es diversifica en la lingüística, la lògico-matemàtica, la musical, l'espacial, la corporal, etc.: muntem un sistema capaç d'atendre tota mena d'alumnes, que no els descarti perquè no se'n surten amb les matemàtiques, sinó que miri de reforçar-los mínimament en aquests aspectes i potenciï aquells en què destaqui més. De la mateixa manera, no imposem llistons als que excel·leixin en qualsevol àmbit: no hi ha cop més dràstic que frenar projeccions prometedores si no és amb una raó de pes.
És profitós que els mestres interessats expliquin les seves propostes pedagògiques: en la majoria de casos, s'acosten més a la realitat actual que el sistema educatiu vigent. Ara bé, aquesta colla de docents -i tots els que s'hi vulguin afegir- farien bé de trobar-se i discutir plegats el futur de l'escola amb aquells pares, mares i alumnes que també s'hi vulguin implicar. M'imagino que ja deuen fer reunions d'aquestes, però parlo de presentar a la societat un nou model educatiu per al segle XXI, l'era de les grans tecnologies, les intel·ligències múltiples, la humanització de la ciència -en el sentit que molts divulgadors miren de trencar barreres tècniques- i la necessitat que les ments brillants deixin fluir tot el seu enginy sense limitacions per evolucionar encara més. Així, el dia que governi un equip dialogant podran plantejar-li la necessària reinvenció d'un sistema educatiu caigut en l'anacronisme i, llevat d'excepcions, incapaç de respondre a les demandes del nou segle.
Aquest és el capítol a què faig referència:
Clica aquí per llegir l'anterior entrada, Quan l'autonomisme t'acusa de traïdor »
Clica aquí per llegir la següent entrada, L'artefacte del lliure pensament a València »
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Clica aquí per llegir la següent entrada, L'artefacte del lliure pensament a València »
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!
| Tweet |
| Tweet |
Tens raó! Cal noves carreres i masters. Veient el futur laboral de Catalunya, una bona facultat de crupierologia i jocs d'atzar és el futur. No caldria descuidar l'enginyeria de noia de companyia i ciències de les bones pràctiques mafioses.
ResponEliminahttp://vaderiure.blogspot.com/2012/02/viva-las-vegas.html
Per molt que insistexin en renovar el sistema educatiu, si els de dalt no posen de la seva part, no arribaran pas gaire lluny... I donades les insistens retallades que fan a l'educació, no els vec massa disposats a col.laborar... Se'ls ha d'acollar entre l'espasa i la paret. I segons el meu parer, les manifestacions pacífiques no són la solució. Ens han de temer, hem de suposar un perill real per ells, que no ens puguin dissodre a cop de porra. La violència pot ser una solució, la violència contra aquells que ens maltracten.
ResponEliminaEl tinc a la llista de pendents des del primer dia. La gestió de l'ensenyament al nostre país em té al.lucinat, els canvis que els polítics impulsen cada dos per tres soem resulten incomprensibles. A veure quan aconsegueixo posar-m'hi.
ResponEliminaPS: no em puc creure que estic llegint el blog d'algú que NO havia nascut quan els Jocs. No sé si ets molt jove, sí sé, però, que sóc vell! Ahrg!
Què tenies, a la llista? El model educatiu?
ResponEliminaFins que no aconseguim acabar amb aquesta manera de fer política no tenim res a fer, però seria bo que els mestres ja anessin gestant un nou model educatiu conjuntament amb la resta de la comunitat, perquè -com bé deus saber si rondes pel món, i em consta que ho fas- estem ben endarrerits.
No hi era, als Jocs! Vaig arribar tard, però vaja... Seré als de Madrid, cap allà al 2040!