L'agonia, al contrari del que aparenta, tot just acaba de començar. Com a poble, vivim moments de tremenda incertesa, encara que la situació és ben senzilla d'esclarir, per més que pesi als òrgans de repressió instal·lats al poder. En primer lloc, convé indicar que no som a Alemanya, Finlàndia, França o el Regne Unit, sinó a Espanya. Paguem -especialment els nostres pares- una sèrie d'impostos tot esperant que l'Estat els converteixi en ensenyament, sanitat i prestacions socials. El problema és que a Espanya s'hi practica una política corrupta de sous abusius i despeses inútils -ara per aquí, ara per allà- que, a l'hora de passar comptes, deixa la caixa sota mínims. A més, territoris com Catalunya o el País València pateixen un segon greuge econòmic, conegut amb el nom de dèficit fiscal -l'Estat ens retorna molt menys del que aportem- que ens priva d'aproximadament un total de 40.000 milions d'euros anuals. La combinació d'aquesta colla de factors força el govern estatal i els autonòmics a retallar allà on menys els importa: ensenyament i sanitat. Com a estudiants, ens toca reivindicar l'ensenyament públic si no volem passar a la història com els qui van tolerar el desmantellament absolut de l'Estat del Benestar. En vigília de la vaga, repassem els múltiples arguments que ens conviden a recolzar-la.
Comencem pels centres de secundària de Catalunya. Un sondeig realitzat a 193 centres conclou que fins a 36 ja no poden pagar les factures i que, de mantenir-se els recursos actuals, 99 no podran afrontar el proper curs escolar. El govern destinarà 198 milions d'euros a polítiques educatives, però els obtindrà -i aquí arriba la trampa- retallant-los al personal. Malgrat això, els directors preveuen aquest any una disminució de les assignacions per al funcionament dels instituts del 50% (aquest 2011 ha estat d'un 40% i el 2010 fou d'un 20%). Diversos centres ja s'han gastat l'assignació anual i estan cobrint les despeses ordinàries -electricitat, aigua, calefacció o neteja- amb aportacions econòmiques de les famílies, com si ja fos en marxa el copagament que CiU pregona amb tanta il·lusió. Us deixo dues demolidores preguntes del sindicat de secundària ASEPC-SPS: “De què serveix tenir una pissarra digital si no hi ha cadires i taules en condicions per a seure i treballar? Quines magnífiques mesures contra el fracàs escolar emprendrem amb l’abric posat?”. Respongui, consellera Rigau, des del confort del seu despatx.
Pel que fa a les universitats, la situació també és delicada. S'estan acomiadant centenars de professors i treballadors del PAS, ja sigui per la via directa o senzillament per no renovar-los el contracte, al mateix temps que els redueixen sous i els precaritzen les condicions laborals. Les aules s'omplen cada dia més -l'acomiadament de professors eleva la ràtio d'alumnes per aula- i els recursos educatius, com en el cas de la secundària, minven a marxes forçades. Tendim, doncs, cap a una rebaixa de la qualitat de la docència universitària, que donarà lloc a futurs professionals menys formats i, per tant, amb menys expectatives laborals, especialment en un context de crisi que internacionalitza la competència. No oblidem, d'altra banda, la previsió que les taxes universitàries a Catalunya -actualment les més cares d'Espanya- pugin a l'entorn d'un 15%. És a dir, a mesura que decau la qualitat del servei, se'ns apugen els costos. La relació qualitat-preu, doncs, retrocedeix a una velocitat alarmant.
Com que a CiU estan molt convençuts de la privatització i, a més, els incomoden les protestes, s'han plantejat també la creació d'una figura que imposi les retallades amb encara més contundència. Es tractaria d'un interventor extern sobre les finances universitàries que, sense tenir la més mínima relació amb les universitats, podria decidir retallades sense necessitat de discutir-les amb els membres reals de la comunitat. Es tracta, a la pràctica, d'una figura que disminuiria la democràcia interna de les facultats i, en conseqüència, silenciaria les veus que alerten del punt de no-retorn assolit a les universitats catalanes. La proposta no acabaria de ser dolenta del tot -sobretot si hagués de servir per aturar vergonyes com aquesta de la UPF- en cas que parléssim d'algú que treballés com a àrbitre imparcial, però, tractant-se d'un càrrec nomenat per CiU, seria el braç executor de les polítiques que estan ensorrant el poble de Catalunya.
Els arguments per a manifestar-se demà són, en realitat, inacabables. No hi ha dret que, mentre els consellers de la Generalitat de Catalunya cobren més de 100.000€ anuals i el president se n'endú fins a 190.000€, es dediquin a retallar el sistema educatiu. Disminuir les dotacions a ensenyament d'aquesta manera tan desconsiderada només pot comportar la precarització d'un sistema que, sota els principals índexs de valoració internacional, ja rep males qualificacions.
CiU i PP busquen un sistema privatitzat, en què s'hagi de pagar per tot, però encara els falta reduir el poble al silenci. Com es fa, això? Limitant el pensament dels ciutadans des de petits, eradicant la diversitat d'opinions arreu. L'escola pública pot enriquir culturalment els joves si es planteja amb imparcialitat: poden aprendre-hi a pensar per si mateixos sense necessitat de sotmetre's a opinions externes. És, per tant, un focus potencial de perill. No interessa que els ciutadans entrants siguin educats sota els paràmetres de la pluralitat i el lliure pensament. L'ensenyament públic -històricament concebut per facilitar l'accés al coneixement als fills dels obrers- ha estat sempre l'enemic de la dreta autoritària. I ara, més que mai, representa un escull per a l'obtenció d'una societat submissa i tristament impersonal.
N'hem tingut una prova a València: el PP no tolera que els estudiants tinguin opinió pròpia i reclamin el que els pertany. En aquest article parlo de la situació a València -tant dels arguments que condueixen a la protesta com de les implicacions que té la brutalitat policial-: us el recomano. Sens dubte, la repressió exercida contra els estudiants del Lluís Vives i la resta de manifestants és un motiu més per sortir al carrer demà dia 29. No podem permetre que un Estat que presumeix de democràcia coarti la llibertat d'expressió a cops de porra i mastegots, de la mateixa manera que és inadmissible que els governs de torn empobreixin el sistema públic per tal d'iniciar la transició cap al benestar privat. L'escola i la universitat públiques són dels nostres darrers estendards. Simbolitzen la lluita d'un cúmul de generacions per un sistema que fos de tots i no sols dels rics, a la vegada que han esdevingut la millor garantia de llibertat per als ciutadans. Així doncs, sortim al carrer i clamem ben fort per l'ensenyament públic i de qualitat. Només des de la unió i el crit sincer aconseguirem sobreviure a l'envestida de la dreta. I, potser, si d'aquí a 20 anys l'ensenyament públic encara és viu, els ciutadans haurem abandonat aquesta certa ignorància que ha retornat un partit retrògrad, repressor i de tics neofeixistes a la presidència d'Espanya.
Fins demà a les 12.30h a Plaça Universitat! Si sou d'altres indrets, aquí hi ha lloc i hora de concentració!
Comencem pels centres de secundària de Catalunya. Un sondeig realitzat a 193 centres conclou que fins a 36 ja no poden pagar les factures i que, de mantenir-se els recursos actuals, 99 no podran afrontar el proper curs escolar. El govern destinarà 198 milions d'euros a polítiques educatives, però els obtindrà -i aquí arriba la trampa- retallant-los al personal. Malgrat això, els directors preveuen aquest any una disminució de les assignacions per al funcionament dels instituts del 50% (aquest 2011 ha estat d'un 40% i el 2010 fou d'un 20%). Diversos centres ja s'han gastat l'assignació anual i estan cobrint les despeses ordinàries -electricitat, aigua, calefacció o neteja- amb aportacions econòmiques de les famílies, com si ja fos en marxa el copagament que CiU pregona amb tanta il·lusió. Us deixo dues demolidores preguntes del sindicat de secundària ASEPC-SPS: “De què serveix tenir una pissarra digital si no hi ha cadires i taules en condicions per a seure i treballar? Quines magnífiques mesures contra el fracàs escolar emprendrem amb l’abric posat?”. Respongui, consellera Rigau, des del confort del seu despatx.
Pel que fa a les universitats, la situació també és delicada. S'estan acomiadant centenars de professors i treballadors del PAS, ja sigui per la via directa o senzillament per no renovar-los el contracte, al mateix temps que els redueixen sous i els precaritzen les condicions laborals. Les aules s'omplen cada dia més -l'acomiadament de professors eleva la ràtio d'alumnes per aula- i els recursos educatius, com en el cas de la secundària, minven a marxes forçades. Tendim, doncs, cap a una rebaixa de la qualitat de la docència universitària, que donarà lloc a futurs professionals menys formats i, per tant, amb menys expectatives laborals, especialment en un context de crisi que internacionalitza la competència. No oblidem, d'altra banda, la previsió que les taxes universitàries a Catalunya -actualment les més cares d'Espanya- pugin a l'entorn d'un 15%. És a dir, a mesura que decau la qualitat del servei, se'ns apugen els costos. La relació qualitat-preu, doncs, retrocedeix a una velocitat alarmant.
Com que a CiU estan molt convençuts de la privatització i, a més, els incomoden les protestes, s'han plantejat també la creació d'una figura que imposi les retallades amb encara més contundència. Es tractaria d'un interventor extern sobre les finances universitàries que, sense tenir la més mínima relació amb les universitats, podria decidir retallades sense necessitat de discutir-les amb els membres reals de la comunitat. Es tracta, a la pràctica, d'una figura que disminuiria la democràcia interna de les facultats i, en conseqüència, silenciaria les veus que alerten del punt de no-retorn assolit a les universitats catalanes. La proposta no acabaria de ser dolenta del tot -sobretot si hagués de servir per aturar vergonyes com aquesta de la UPF- en cas que parléssim d'algú que treballés com a àrbitre imparcial, però, tractant-se d'un càrrec nomenat per CiU, seria el braç executor de les polítiques que estan ensorrant el poble de Catalunya.
Els arguments per a manifestar-se demà són, en realitat, inacabables. No hi ha dret que, mentre els consellers de la Generalitat de Catalunya cobren més de 100.000€ anuals i el president se n'endú fins a 190.000€, es dediquin a retallar el sistema educatiu. Disminuir les dotacions a ensenyament d'aquesta manera tan desconsiderada només pot comportar la precarització d'un sistema que, sota els principals índexs de valoració internacional, ja rep males qualificacions.
CiU i PP busquen un sistema privatitzat, en què s'hagi de pagar per tot, però encara els falta reduir el poble al silenci. Com es fa, això? Limitant el pensament dels ciutadans des de petits, eradicant la diversitat d'opinions arreu. L'escola pública pot enriquir culturalment els joves si es planteja amb imparcialitat: poden aprendre-hi a pensar per si mateixos sense necessitat de sotmetre's a opinions externes. És, per tant, un focus potencial de perill. No interessa que els ciutadans entrants siguin educats sota els paràmetres de la pluralitat i el lliure pensament. L'ensenyament públic -històricament concebut per facilitar l'accés al coneixement als fills dels obrers- ha estat sempre l'enemic de la dreta autoritària. I ara, més que mai, representa un escull per a l'obtenció d'una societat submissa i tristament impersonal.
N'hem tingut una prova a València: el PP no tolera que els estudiants tinguin opinió pròpia i reclamin el que els pertany. En aquest article parlo de la situació a València -tant dels arguments que condueixen a la protesta com de les implicacions que té la brutalitat policial-: us el recomano. Sens dubte, la repressió exercida contra els estudiants del Lluís Vives i la resta de manifestants és un motiu més per sortir al carrer demà dia 29. No podem permetre que un Estat que presumeix de democràcia coarti la llibertat d'expressió a cops de porra i mastegots, de la mateixa manera que és inadmissible que els governs de torn empobreixin el sistema públic per tal d'iniciar la transició cap al benestar privat. L'escola i la universitat públiques són dels nostres darrers estendards. Simbolitzen la lluita d'un cúmul de generacions per un sistema que fos de tots i no sols dels rics, a la vegada que han esdevingut la millor garantia de llibertat per als ciutadans. Així doncs, sortim al carrer i clamem ben fort per l'ensenyament públic i de qualitat. Només des de la unió i el crit sincer aconseguirem sobreviure a l'envestida de la dreta. I, potser, si d'aquí a 20 anys l'ensenyament públic encara és viu, els ciutadans haurem abandonat aquesta certa ignorància que ha retornat un partit retrògrad, repressor i de tics neofeixistes a la presidència d'Espanya.Fins demà a les 12.30h a Plaça Universitat! Si sou d'altres indrets, aquí hi ha lloc i hora de concentració!
A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!
Clica aquí per llegir la següent entrada, #29F: Els matisos d'una bona jornada »
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
| Tweet |
| Tweet |
0 comentaris:
Publica un comentari
Aquí pots comentar qualsevol cosa sobre el contingut de l'entrada. Preferim que t'identifiquis, encara que sigui amb un nick, però si t'estimes més no fer-ho publicarem el teu comentari igualment.