ACABES D'ATERRAR AL BLOC?

Si és el primer cop que hi entres, visita la pestanya de Presentació. Benvingut/da!

divendres, 14 novembre de 2014

La llista unitària i el xantatge

Hi ha gent que té per costum donar per morta Convergència abans de temps. Semblava que el primer tripartit enterrava per sempre més el cicle hegemònic de Pujol, però els set anys de travessia pel desert d'Artur Mas els acabaren retornant al poder. El president formà el govern dels millors, que donà pas a una allau de privatitzacions d'aquelles que no es fan per qüestió d'ideologia, sinó perquè hauríeu de veure com ho van deixar, els altres (l'herència). Amb la Generalitat pràcticament de lloguer, de tanta venda de patrimoni públic, les enquestes indicaven un esfondrament absolut de CiU. Mentre en el debat parlamentari s'apuntava constantment el pacte fiscal en la línia del concert econòmic, proposta estrella de CiU, el carrer començava a organitzar-se per la independència. Va produir-se aleshores la memorable manifestació del 2012 i quedà determinat que la societat catalana tancava les portes de l'autonomisme.

L'autonomia havia estat sempre el terreny de joc de CiU: es movien com ningú entre les parets antigues del pactisme i el peix al cove. Jo et dono suport a Madrid i tu em cedeixes aquest impost, que és pura misèria, però de mica en mica s'omple la pica i tal dia farà un any. El cas és que la gent va dir prou i CiU es trobà en la disjuntiva de defensar el seu pragmatisme històric o apuntar-se al canvi de xip. És clar que optaren per la segona opció, com ens asseveren alguns unionistes d'argumentari previsible ("I si Tarragona vol la independència?"), i fins a cert punt és normal que un partit s'adapti als canvis de la societat encara que només sigui per no perdre pistonada. El canvi de paradigma convergent és la prova de com hem evolucionat els catalans en els darrers anys. Hi hagué eleccions -moments excepcionals, decisions excepcionals- i CiU, contra el que alguns asseguren, aguantà prou bé el tipus, quedant 30 escons per sobre de la segona força, ERC, els independentistes de quasi tota la vida. Així que Convergència no estava morta; només esperava amb certa ànsia el salvavides que la societat, sense adonar-se'n, li acabà llançant.

I arribà la pregunta. Pactaren una pregunta estranya que, pel seu caràcter merament consultiu, el temps ha demostrat que ja estava bé amb la triple resposta, per tal que els de la posició intermèdia poguessin votar diferent dels del no a tot. Crec que els del sí-no han estat contents de poder expressar el matís. El primer dia -o potser només en l'imaginari comú dels somniadors- havia de ser un referèndum. De seguida acceptàrem una consulta, de la mateixa manera que el dret a l'autodeterminació esdevingué -qui sap per què- el dret a decidir. D'acord: el nom no fa la cosa i aquí som molt de subterfugis. El president va convocar una consulta en un acte solemne francament preciós i el govern espanyol la va impugnar. La consulta va quedar suspesa i, després d'una compareixença desconcertant de tots els partits anunciant que seguíem endavant (malgrat la suspensió de tots els preparatius per part del govern de la Generalitat), al final va resultar que no. El president Mas, per protegir els funcionaris -no sigueu malpensats-, hi va renunciar contra la voluntat de la resta i va transformar el 9N en un procés participatiu.

Els dos primers dies va fer l'efecte que Convergència tornava a la vella praxi de sempre: molt d'enrenou per a no res. Es va trencar la unitat -és el que passa quan no es compleixen els acords- i va quedar clar que tot allò era una invenció del govern per evitar que el 9N, com a mínim, no ens quedéssim a casa. Aleshores el govern espanyol, amb aquesta clarividència tan seva, va impugnar la consulteta i possiblement li va atorgar la legitimitat que el govern de Mas li havia restat en el canvi. D'aquesta manera, el procés participatiu prenia prou força per significar un enfrontament directe amb l'Estat i una forma de dir que els catalans ja no ens doblegarem mai més a la imposició d'un sistema judicial -extensió indissimulada del polític- que sentim aliè i hostil.

Així que amb l'ajuda inestimable del govern del PP -el temps dirà si acordada o no; ens falta informació per jutjar-ho, encara que sigui evident que CiU és un interlocutor més accessible per a l'Estat que els radicals d'ERC-, el que vam fer diumenge va ser un gran acte de desobediència carregat de simbolisme. Fou una festa multitudinària, en la línia de les darreres mobilitzacions, amb la bondat que, per primer cop, ens ha permès recomptar-nos exactament abans de la contesa definitiva. Del 9N se'n desprèn que som en el camí, que tenim una base sòlida de votants independentistes, però que cal ampliar-la en alguns centenars de milers per assegurar la victòria fins i tot en el cas d'una concurrència massiva a les urnes, com seria previsible el dia que ens ho juguem tot. La meva impressió personal és que, a partir d'ara, caldrà dibuixar amb prou nitidesa el país que volem perquè el projecte pugui aglutinar més gent. Deixar-ho tot a les mans de Rajoy, per bé que sigui un gran fabricant d'independentistes, és un risc que no hem de córrer, sobretot creient com creiem que el nostre és un projecte engrescador i que milloraria notablement l'actual. El votant del sí-no, per entendre'ns, ha d'entendre que se li ofereix una cosa diferent de debò.

Tota aquesta xerrameca venia per dir que Convergència s'ha revifat de manera espectacular en els últims dies. És admirable com han sabut copsar que la gent volia votar a qualsevol preu, encara que fos un acte simbòlic sense cap mena de validesa, i que acabaríem assumint aquella votació com el que hi ha i ens la faríem nostra sense retrets. Però, en el fons, no és gens sorprenent: si Convergència ha governat durant tants anys a Catalunya és perquè coneix millor que ningú la seva gent. El cop de guió del procés participatiu, lluny de ser l'estocada definitiva a una política submisa a l'ordre imperant, ha retornat al president Mas tota la vitalitat. Diumenge va declarar, molt valent ell, que si la fiscalia buscava algun responsable, allà el tenia. Ja se sabia aleshores que ningú retiraria les urnes, perquè l'Estat pot ser maldestre però no tant com per regalar-nos una imatge antidemocràtica. També va comparèixer al centre de dades, davant de centenars de periodistes de tot el món, radiant, pletòric. Va agrair breument la tasca dels voluntaris, autèntics herois del procés, i va remarcar el que tocava: que volem votar i que el govern espanyol fa tot el possible per impedir-ho. Però va semblar que, en realitat, tot allò ho havia muntat sol.

Al mateix temps, pràcticament, teníem el president a la Sexta, amb el gens demagog Jordi Évole -un tio que quan veu un ascensor a la Casa dels Canonges pregunta si "lleva a Andorra"- i fent un passeig triomfal amb l'Ariadna Oltra a TV3 just després d'haver votat. El missatge que transmetia era que, malgrat haver-se quedat sols en la defensa del procés participatiu, amb la força de la gent l'havien aconseguit treure endavant. No sé si em va molestar més que obviés el paper que al llarg d'aquests mesos han tingut la resta dels partits (i fins i tot diumenge, exercint la majoria d'ells com a voluntaris), que els retragués l'esberla de la unitat a la seva manera, amb prou finor per no resultar directament desagradable, o que s'embutxaqués de forma automàtica el suport de la gent, com si ell fos l'únic que de debò s'havia posat al servei del poble.

Artur Mas ha fet moltes coses ben fetes a nivell nacional. És un comunicador brillant: estic convençut que projecta de nosaltres una imatge seriosa i competent a la comunitat internacional, ben al contrari que Rajoy. Al mateix temps, controla a la perfecció el joc polític, l'estratègia de partits, i això, en els moments actuals, em sembla molt perillós. El Mas que emergeix a tocar de les cites electorals és un ésser temible, que res té a veure amb el president a mig mandat, i ara que vindran eleccions ho comprovarem. Ens preparem per unes eleccions plebiscitàries en què els partits del sí hi podrien concórrer per separat. Sobre el que han de fer els partits tinc una opinió molt clara: el que més convingui a l'independentisme. Si ERC i CiU van junts, no se'ns escaparan vots per l'esquerra (que esperem que podrien anar a la CUP) i per la dreta (i aquests sí que els perdríem, perquè en tot cas anirien al partit del Duran o al PSC)? Servidor mateix tindrà moltes reticències a votar una llista encapçalada per Mas: per bé que sigui un actiu vital del procés, sóc incapaç avui encara de refiar-me'n al 100%, més existint la CUP, que ha tingut un comportament exemplar en aquests dos anys. Si els experts demostren que ens convé més anar plegats, endavant. Però, aleshores fem una gran candidatura de país, amb els millors experts als llocs de responsabilitat i una llista potent de personalitats de la societat civil que pugui engrescar tothom.

En realitat, l'únic partit que s'ha mostrat favorable a la llista unitària -amb Mas al capdavant, per descomptat- és Convergència. Ells voldrien salvar els mobles i mantenir-se en el poder encara que les enquestes no els siguin favorables. Són partidaris de presentar un únic punt sobre la independència i estalviar-se així discussions incòmodes sobre desnonaments, retallades i pobres. Però, si volem la independència, és també per derrotar la misèria d'una vegada per totes! I està per veure què diria aquest punt únic sobre la independència. És evident que hauria de fer referència explícita a una declaració unilateral. Sembla impensable que pugui parlar d'una altra cosa, però hom no ha d'infravalorar mai Convergència. De moment, Mas ja està instal·lant en l'imaginari col·lectiu l'expressió consulta definitiva, que sona a pantalla final d'un videojoc pesat i tortuós.

ERC contempla l'espectacle amb peus de plom. Ja els han colat un gol per l'escaire en aquest pacte per la llibertat que, al final, no ha derivat en la consulta pactada, sinó en un succedani. Esquerra ha fet sacrificis socials per arribar a la consulta i han estat en va. Per què no van reaccionar abans és un misteri que només ells podran esclarir. El cas és que ara sembla que Mas els ha pres la iniciativa. Diumenge va resultar evident, amb Mas donant-se un bany de masses de camí al punt de participació -Mas president, Catalunya independent (prolegomen de campanya electoral)- i Junqueras aguantant el tipus durant tot el dia a la seva mesa de Sant Vicenç dels Horts. I a la nit, mentre Mas parlava davant de tota la premsa, Junqueras seguia a la seva escola, atenent visiblement contrariat els dards enverinats que li llançava Ana Pastor des del plató de la Sexta, seu oficial de Podemos, Quan l'Oriol recuperi l'entrevista per Internet, si és que té valor per fer-ho, s'empiparà encara més, perquè veurà com na Pastor va fent ganyotes cada vegada que desaprova algun comentari seu, que és gairebé sempre, perquè aquesta noia només està d'acord amb ella mateixa (recordeu la cara de fàstic en acabar el repàs antològic que li donà el president Mas en aquella entrevista de fa uns quants diumenges).

L'Oriol Junqueras va dedicar el dia sencer a un procés participatiu que no era el seu. Estic convençut que ho va fer pel compromís d'ERC amb la independència; una vegada convocat el succedani, no hi havia cap més opció que garantir-ne l'èxit. No sé què sent una persona quan veu que, col·laborant com un voluntari més en el projecte d'un altre, l'altre surt a vantar-se'n al centre de dades i a totes les televisions que el volen entrevistar com si el mèrit fos exclusivament seu. De ben segur que no deu ser gaire agradable. Només espero que l'Oriol tampoc veiés la tertúlia de TV3, que comptava amb tres independentistes confessos... tots tres convergents: Tian Riba, que és una còpia molesta de Jordi Pujol, Vicent Sanchis i Francesc-Marc Álvaro.

Veient aquesta tertúlia em va semblar evident que ha començat la campanya. Els convergents insistiran fins al final en la llista unitària, intentant que la gent assumeixi el dogma de la unitat en comptes d'exigir unitat programàtica, que és el que realment ens hauria de preocupar, perquè si la unitat és per seguir promovent dies solemnes sense efectes jurídics no servirà de res. Ells saben que la llista amb ERC serà molt complicada, sobretot si no es comprometen a declarar i exercir la independència i no es posicionen contra la corrupció i la pobresa amb mesures concretes. Però insistiran en la llista unitària fins al final. És una estratègia win-win: si al final se'n surten, perfecte; si no, carregaran les culpes a Esquerra durant tota la campanya. Amb tota la finesa que calgui, naturalment, però durant aquests dies anirem sentint que no hi ha llista unitària perquè ERC posa el partit per davant del país. Això, sumat a l'apoderament de la consulta per part de Mas -ens vam quedar sols, l'únic responsable sóc jo- permetrà a Convergència recuperar un bon grapat de vots si dissenyen una campanya apliquen prou subtil com perquè l'estratègia no resulti descarada.

Ramon Pellicer, en el TN migdia de dissabte passat, entrevistava Mas mentre tots dos passejaven per Palau. El dia següent al vespre, Mas passejava amb Ariadna Oltra després de votar, i en aquest cas sentíem visques del poble i notàvem el president proper cada cop que l'Ariadna, prestant-se a un joc que no parla gens bé de la seva professionalitat, li preguntava per la factura personal del procés. Aleshores l'Helena se li acostava i li passava el braç per la cintura. Pobre màrtir, el president, que s'havia quedat sol defensant Catalunya! Una mica excessiu, dues entrevistes de tipus publicitari en dos dies consecutius a TV3. Només van faltar aplaudiments, uns minuts després, en la tertúlia de la nostra, on els del sí-sí lloaven el president i apuntaven a la llista única. Ahir vaig veure la tertúlia del 3/24 i la tònica era la mateixa: tots estaven per la llista única. N'hi ha que, sense més miraments, no s'estan de comentar que Oriol Junqueras ha quedat en fora de joc i que faria bé de mirar pel país. Només faltava el vicepresident de l'ANC, Jaume Marfany, advocant per la llista unitària en un article com un palmero més. Per desgràcia, l'ANC, que ha fet una feina formidable i de la que en sóc soci, ha fet en massa moments de comparsa al govern en comptes d'exercir com a autèntic contrapoder. (A la plaça de Catalunya, van donar suport al procés participatiu a canvi d'eleccions en tres mesos. Perfecte. Però, aleshores, no s'haurien d'haver convocat les eleccions abans del 9N? Ara mateix, el 9N ja s'ha celebrat, amb el seu suport, però les eleccions no estan convocades).

No sé què passarà, finalment. No hem de perdre mai de vista l'objectiu: la independència. L'única unitat necessària és la del poble. Als partits els hem d'exigir unitat programàtica, però no hi ha cap mal a escollir, entre diverses propostes independentistes, la que s'acosta més al nostre model de país. Les eleccions tracten d'això, i sempre que el compromís amb la independència quedi clarament estipulat al programa no cal témer perquè a l'exterior facin una lectura equivocada dels resultats. Jo només demanaria que cessés aquesta pressió incessant sobre Junqueras, que és bastant més independentista que la majoria. Per mi, Artur Mas no és l'enemic, però és que Junqueras encara ho és menys. Si Convergència continua orquestrant aquesta campanya per la llista unitària, que en realitat és la precampanya per si van separats, ara que el Mas ha revifat, amb mi aconseguiran l'efecte contrari: a casa votarem l'Oriol. Prou xantatges.

dijous, 12 desembre de 2013

Cap al 9 de novembre

Han comparegut les quatre forces catalanes que donen suport al dret d'autodeterminació al Palau de la Generalitat, acompanyades del President. M'ha semblat una imatge plena de força, perquè d'unitats d'aquesta mena històricament sols n'hem tingut en la defensa del model d'immersió lingüística i de l'autogovern. Que la reivindicació principal de la política catalana sigui avui la necessitat de preguntar als ciutadans quin futur volem per al país és la millor mostra de com ha canviat tot en els darrers temps. El catalanisme, l'aposta central de sempre a casa nostra, ha anat evolucionant cap a l'independentisme a mesura que els successius governs espanyols -i la voluntat popular que els ha legitimat- li han tombat tot projecte d'entesa, convivència o, fins i tot, 'conllevancia'. Al capdavall, el pacte fiscal no era més que 'conllevancia': recuperar els nostres diners i, després, cadascú a casa seva, que és la de tots; lluny quedava la concepció plurinacional d'Espanya.

divendres, 19 octubre de 2012

L'Estat de la nació

La darrera entrada d'aquest bloc data de fa tres mesos. Em va vèncer l'emmandriment estival, i també la certesa que, amb els polítics de vacances, el país respira tranquil, sense grans terrabastalls. Just quan la cosa començava a ebullir, a tocar de l'11-S, irrompé el curs universitari i vaig preferir posposar el retorn al bloc. Desconec amb quina freqüència escriuré a partir d'ara, però procuraré fer-ho de tant en tant, perquè l'ocasió bé s'ho mereix: el nostre país està gestant el projecte més ambiciós que es pot plantejar com a nació i nosaltres, amb la fortuna que ens ha reservat el destí, en protagonitzem la història o, si més no, la intrahistòria, aquell entramat de gestos simbòlics, mobilitzacions populars i vivències col·lectives que als llibres resta en segon terme i que, tanmateix, esdevé clau per entendre per què passen les coses que passen.

dijous, 26 juliol de 2012

L'alienació dels representants polítics

Vés a saber què celebraven, Mas i Pujol, ahir durant el debat
del pacte fiscal. Em pregunto si avui hem de felicitar el
segon. És el nou Zumosol...
Estem cansats, esgotats, exhausts. Vivim la misèria al nostre entorn, si és que per fortuna encara l'esquivem com a pròpia. En qualsevol cas, la proximitat de l'agonia ens fa sentir el llindar de la pobresa a tocar: avui ens en salvem i demà hi quedem atrapats. Al mateix temps, veiem com els nostres hospitals ens posposen la intervenció mesos i mesos, perquè si abans el sistema sanitari ja era lent, ara amb les retallades ni t'explico. A la classe del fill petit, cada cop hi entaforen més alumnes, mentre als nouvinguts els introduïm directament a les aules, i ja s'ho faran: s'han acabat els mestres de reforç i tots aquests privilegis d'antany, per més que amenacem el model d'immersió lingüística (total, molts centres ja l'ignoraven en època de bonança).

Quan arribi el setembre, vinguts d'unes vacances cada cop menys lluïdes, afrontarem amb temor les despeses del curs entrant: les llicències dels llibres digitals del fill petit i el manteniment del maleït ordinador portàtil, que a d'altres comunitats tenen de franc i aquí ens va costar 150€ per família i encara s'espatlla any rere any. Pel que fa a la filla gran, ja ens podrem estrènyer bé el cinturó, si li volem oferir l'oportunitat d'un futur esperançador. Amb matrícules que -per primer cop- poden depassar sobradament els 2.000€, haurem de mirar a quin llindar pertanyem amb gran paciència, perquè -és clar- les famílies no tenim res més a fer que posar-nos a valorar analíticament si som pobres o molt pobres. Als pobres, l'Administració ens tracta de benestants, ens imposa les taxes màximes i ens restringeix l'accés a beques, així que, acabat el procés, ens resituarem a la tendència de moda a Catalunya -molt o bastant pobres- si per error encara no ho érem.

dimarts, 24 juliol de 2012

La vella trampa contra el funcionari

Joana Ortega, enlloc com a casa.
Vaig fer l'esforç -després d'omplir-me de valor- de mirar l'entrevista que divendres 13 d'agost va fer en Cuní a la vicepresidenta Joana Ortega a 8TV, és a dir, al Grup Godó, la seva llar de tota la vida. Va ser un massatge simpàtic, en què la Joana, com familiarment l'anomenava la Pilar Rahola, va gaudir d'una conversa amb amics. Els qui no combreguem amb tota aquesta esfera mediàtica ens ho miràvem amb incredulitat, però les pepes convergents, principals destinatàries del programa, devien fruir d'allò més.

En un moment de la xerrada, en Cuní pregunta pels funcionaris catalans, aquests éssers tan abominables que acumulen el 5% de retallades del govern Zapatero al 2010, un altre 5% restat de les pagues extres d'aquest 2012 i ara se'ls amenaça amb la retirada de la paga de Nadal i que, a més, han sofert una notable pèrdua de condicions laborals -els anomenats privilegis pels envejosos incapaços de practicar l'empatia-, a banda de congelacions els anys en què no se'ls ha retallat el sou. Això significa que les retallades no s'han limitat ni de bon tros a un 10%, perquè la vida s'ha anat encarint durant tots aquests anys, a banda de sumar-se a un notable retrocés en drets laborals, que també es paga.

divendres, 20 juliol de 2012

La complicitat dels mitjans amb CDC

Personalitats de CDC, amb Daniel Osácar, que va rebre
1.743.533,58€ per a CDC quan n'era tresorer.
En l'article d'ahir advertia que aquests dies CDC mirarà de desviar l'atenció del cas Palau. Les declaracions apuntaran a conspiracions universals contra la formació -en aquesta línia ha intervingut ja Oriol Pujol- i els mitjans canviaran de tema fins que tots plegats ens n'acabem oblidant. Em proposo parlar, breument, d'aquests segons. Quan em disposo a redactar aquest text -dos quarts de dues de dijous, 19 de juliol-, has de fer lliscar notablement el ratolí per assabentar-te que el partit que governa a Catalunya ha rebut un finançament irregular de 3,3 milions de la mà de Ferrovial, tot passant pel Palau de la Música i l'Orfeó Català. No trobo que la notícia sigui tan poc transcendent per reservar-li un lloc insubstancial en els principals diaris digitals; sí que distingeixo, en canvi, molt d'interès a passar pàgina. En aquesta societat nostra, el que passa és el que els mitjans diuen que passa, i amb aquestes presses que els han agafat, ens podríem trobar que molts ciutadans no estiguessin al corrent del gravíssim cas que, segons sembla, involucra CDC.